“No tenia expectatives perquè no m’esperava res i, per mi, interpretar era un joc.” Així resumeix l’Abril Álvarez els seus inicis en el món de l’actuació, un univers que l’ha obligada a créixer i a entendre que la professió no es construeix des de la passivitat. “Si tu vols ser actor o actriu, ningú et vindrà a tocar la porta de casa teva, sinó que has de ser tu qui es mogui i faci coses”, afirma.

Tot i ser conscient de la manca de feines en el sector, per a ella gestionar un “no” després de molts mesos esperant el resultat d’un càsting pot resultar frustrant. En alguns moments fins i tot s’ha arribat a plantejar deixar-ho, però ara ha après que un “no” no vol dir res en realitat, i que probablement sempre hi haurà més oportunitats. La seva filosofia és clara: darrere d’un “no” sempre pot venir un “sí”. I no s’ho ha de prendre personalment sinó que molts nos són perquè no encaixa en el projecte. Al començament, reconeix, cal molta feina personal per no caure en la comparació constant amb els altres, sobretot en una professió on es treballa amb la imatge i les emocions. Amb el temps, però, ha après a posar-ho en perspectiva i a relativitzar aquestes sensacions. No pensa tant en el físic, sino que per ella “els actors i actrius són treballadors d’emocions”.

​

Ella veu la inestabilitat amb una altra mirada no tant com una qüestió de precarietat del sector, sinó com una conseqüència del desequilibri de la carrera professional de cadascú, entre el nombre d’actors i actrius que hi ha i la poca demanda real de feina. Però per ella el que és fonamental és treballar de manera directa o indirecta no sempre és amb un salari, però gravar escenes individualment, dedicar hores, no parar, anar fent petits projectes per promoure la imatge personal.

Explicava que, no només es dedica a la interpretació, sinó que aquesta part de moment la té més de hobby i no tant com a professió, però que a part continua estudiant i formant-se com a directora per a engegar els seus projectes.