En Ferran Vilajosana es va començar a apassionar d’aquest ofici des de ben petit, a través dels seus pares, i amb 12 anys va debutar en la seva primera obra de teatre professional, al Teatre Poliorama. Des d'aleshores, gairebé no ha parat de treballar en aquest món i té una carrera força consolidada. Ell es considera molt afortunat i, com una formigueta, a poc a poc s’ha construït la seva carrera amb molt d’esforç i il·lusió. 

​

Durant uns quants anys, estava present als ulls dels més petits interpretant el Roc del Super3. Explica que, amb el temps ha vist que aquest personatge ha quedat d’una manera molt forta a l'imaginari col·lectiu català. I és que, qui no se'n recorda d’ell?

 

El fet d’haver interpretat aquest personatge de tan jove, amb només 18 anys, el va fer passar de l’anonimat a la popularitat. Reconeix que és estrany que el coneguin. Diu que “ser un personatge públic de molt jove és una sacsejada a l’ego”. Afirma que sempre ha tingut bones experiències i en la majoria d'ocasions ha portat bé aquesta popularitat tot i que és conscient que “se t'obren portes que et poden fer pujar la fama al cap i cal adonar-se del que està a les teves mans i regular-ho, has de posar unes regles què ningú t’ha ensenyat i ho vas descobrint tu mateix”. 

​

LA PRECARIETAT ESTRUCTURAL EN EL SECTOR

​

Un altre aspecte rellevant, que no se sol tenir molt en compte des de fora si no et dediques en aquesta professió, és que com la majoria d’actors ha tingut èpoques de no treballar i això no és tan maco o no s’explica. Això és a causa que és un sector inestable, no només econòmicament sinó també mentalment, el factor econòmic és el principal que desenvolupa d’altres ell explica “Hi ha èpoques en què vaig a tope, i d’altres en què literalment no treballo. I això et desequilibra.” El fet de no treballar i no saber si en uns mesos t’oferiran feina, es porta malament i s’ha d’anar amb compte per no acabar massa ofuscat, amb els anys et donen perspectiva d’estar tranquil i ja vas tenint una economia més estable.

​

Reivindica que a Catalunya com a altres llocs, els artistes sempre se'ls ha vist com molt “outsiders”, hi ha una gran falta de suport institucional on no hi ha ajudes per als actors, no com en països propers que se'ls reconeix més. Aquesta precarietat no és puntual sinó que estructural que ve de molts anys enrere.

​

Tot i aquestes dificultats en Vilajosana continua amb molta motivació per l’ofici i amb ganes de nous projectes.