De viure en un poble i de família de pagesos a trobar-se sota els focus d’un escenari. Aquest és en Miquel Malirach, un actor que l’hem pogut veure en molts registres interpretatius diferents actualment, el podem gaudir a No cal anar a l'Havana al teatre gaudi. El seu primer batec artístic no va ser l’actuació sinó que la música,   més endavant va pensar que volia ser cantant de rock, i per tal d’adquirir més experiència i poder connectar millor amb el seu públic, va estudiar interpretació. En aquest moment, va veure que allò li agradava i el fet de ja cantar prèviament, va pensar que la millor via era fer teatre musical. Sempre havia tingut a dins “el cuquet” de voler fer teatre musical, i no estava segur de si mateix, però a poc a poc he anat treballant i fent ofici. Quan s’imaginava el futur, no s’imaginava mai ser actor, perquè tampoc tenia referents. 

En Malirach sap bé què significa la precarietat del sector. Precisament, en els seus inicis pensava que fer teatre li proporcionaria un sou i que podria guanyar-se la vida amb aquesta feina. La realitat, però, li va mostrar ben aviat la cara més dura de la professió: hi ha anys que es poden “salvar” i d’altres en què la feina és tan escassa que l’angoixa es converteix en companya inseparable. “Ara sembla que aquest any el podré salvar”, comenta.

És per aquest motiu que es dedica a diferents vessants interpretatives, cosa que provoca un canvi de xip constant. Sempre fa feines diverses i una mica de tot. Tot i així, ja percep que va agafant fluïdesa en aquests canvis, encara que pateix molt quan s’equivoca. “És pràctica”, diu. Quan no té feina, imagina el futur amb il·lusió: si algun dia pogués tenir l’oportunitat de fer un petit personatge, li encantaria que fos un secundari amb trama, que avancés dins de la història. “M’encantaria fer un secundari al qual li passi alguna cosa. Estic disposat a tot, ho poso a la carta dels Reis”.

De fet, confessa que després de tot l’esforç i anys de dedicació li ha costat  sentir-se de la professió “20 anys més tard m’hi sento”.

Aquesta precarietat no és només econòmica, també és mental. L’actor explica que costa molt separar la feina de la vida personal. La ment no s’atura mai, sempre hi ha un text per memoritzar, un càsting per preparar o la incertesa de si sonarà el telèfon. La “maquineta”, com ell la defineix, no para mai, i això genera mals de cap, angoixa i una sensació constant d’inseguretat. També hi ha la incapacitat de desconnectar, la identificació total amb la professió. Sembla que només pots estar bé si tens feina, i si en tens et sents afortunat. Però tot depèn molt d’això, quan hi ha feina l’estat d’ànim millora inevitablement, i quan no n’hi ha, tot es torna més incert, insegur i apareix la sensació de desvalorització. Davant dels altres et pots mostrar vulnerable, i dins teu l’ansietat per aconseguir feina no et deixa en pau. Per no perdre la pràctica, molts actors decideixen ocupar el temps col·laborant en projectes, fent entrenaments o petites activitats relacionades amb la professió. Tot i això, és molt bonic quan tens temps lliure després d’una producció llarga, has pogut estalviar i saps que tens feina assegurada en el futur: és gairebé una glòria. 

També hi ha el perill dels elogis. Per a ell “un elogi amb certa mesura és saludable, però ha de ser curt, breu i de veritat”, l’excés pot desorientar. El que realment ajuda a créixer són les crítiques constructives, encara que facin mal. Mali entén la professió com un exercici constant d’aprenentatge i d’autoexigència. Reconeix que s’ha hagut de despullar de moltes inseguretats i que, per créixer, ha estat necessari afrontar comentaris incòmodes i posar-se a prova contínuament.