El Miquel Fernández, es va topar amb la professió, fruit de no saber que volia personalment. Explica que amb 16 anys estava molt perdut i sense rumb,  amb la sensació que no sabia què fer amb la seva vida. L’últim que s’imaginava era dedicar-se a l’escena, fins que algú li va dir que tenia aptitud per al teatre musical. Aquella frase va obrir-li els ulls i posar-se davant del públic, interpretar, ballar, entendre el funcionament d’una coreografia, tot això li va fer descobrir una part de si mateix que  tenia, però no li donava valor.  

Van recomanar-li una escola de Barcelona, especialitzada en teatre musical, i el canvi va ser radical: va trobar gent relacionada amb la professió i se li va començar a despertar la vocació inconscientment. A partir d’aquí se li va obrir una nova porta al món de la interpretació, però en cap moment pensava que s’hi podria dedicar i tampoc ho volia. Malgrat aquesta reticència, era cantant d’orquestra i durant dos estius no va parar de fer bolos i de treballar. Aquells dos estius de feina frenètica li van donar la disciplina de l’escena; després va venir el càsting per a Pirates, una nova oportunitat en un camí que encara ara diu no tenir del tot clar.

​

Després d’aquests inicis, a poc a poc ha anat creant la seva carrera professional, amb feines amb més o menys repercussió mediàtica, tot i que reconeix que ha tingut sort de no ser massa mediàtic, perquè això li permet fer vida normal: “puc anar amb qui vulgui, sortir al carrer, i no haver de marxar d’un lloc perquè la gent m’aturi.” Defensa la humilitat i la senzillesa com a base per resistir en aquesta professió. Reconeix que sovint hi ha una imatge molt allunyada de la realitat: “les catifes vermelles són un mirall fals; els actors no tenim els diners ni el glamur que sembla.” Tot i això, admet que l’ego es pot alimentar fàcilment de l’atenció i que si no toques de peus a terra acabes confonent la professió amb la realitat. El risc és evident: qui viu pendent de la fama i no aconsegueix els papers que vol, veu com no el truquen per fer proves, i això pot acabar passant factura.

També parla clar sobre la fama: “estar exposat és horrible, et fa molt de mal; com menys exposició tingui, millor.” Explica que no es pot controlar i que és difícil de gestionar: les crítiques arriben encara que t’hagis esforçat al màxim, i de cop pots entrar en una roda negativa que condiciona la teva carrera. Amb els anys, diu, això es gestiona millor, però no deixa d’afectar: “no només a tu, sinó també a la teva feina i a la teva imatge. I al final, tots tenim una vida personal i unes necessitats materials.”

​

Per això relativitza: ni els elogis són tan extraordinaris ni les crítiques tan devastadores; totes serveixen per aprendre. Tot és fugaç i efímer, i cal aprendre a gestionar-ho. Per ell, l’important és mantenir l’equilibri, tocar de peus a terra i treballar a poc a poc, escollint allò que t’agrada i no vivint pendent del ritme frenètic o de mantenir un nivell de vida que no pots sostenir sempre.

Per això insisteix en la importància de cuidar la salut mental, saber expressar com estàs, valorar el que tens i envoltar-te de persones que t’estimin de veritat i que parlin amb sinceritat, sense inflar-te el cap.