Bernat Quintana

En Bernat Quintana, va començar la seva trajectòria com a actor de molt jove. Primer a l’escola amb només 12 anys, fent teatre amateur, on el món de la interpretació encara era desconegut per a ell i després amb la seva primera experiència professional en una sèrie de gran renom com va ser El cor de la Ciutat emesa a TV3. “De mica en mica vaig veure que m’agradava i que volia treballar d’això”. Va aprendre ràpidament que la professió d’actor “no depèn només de tu” i que, per molt que t’esforcis, sovint pot portar desenganys i frustracions.

​

Al mateix temps, que esbrinava com funcionava la professió es va trobar amb l'exposició pública. Aquesta no el va afectar d’una manera considerada i sempre va intentar mantenir la seva privacitat, però sí que reconeix que “L’exposició pública em va tornar una mica introvertit, però amb el temps aprens a acceptar la mirada dels altres”, per al fet de ser tan jove segons com això l’afectava en la seva vida quotidiana, però de mica en mica “ho has d’anar acceptant, veus que el teu treball transcendeix, arriba al públic i ells et fan un retorn”.

​

LA INESTABILITAT I INCERTESA, UNA CONSTANT A LA PROFESSIÓ

​

A banda d’aquesta exposició, comentava que al llarg dels anys no ha tingut tanta popularitat, més aviat fluctua per al fet de si en aquell moment el teu projecte està en antena o no, i aprens a què aquest reconeixement no t’importi tant. 

I és precisament aquesta fluctuïtat de l’exposició pública que també està relacionada en la feina que tingui en aquell moment, normalment els projectes duren de 3 a 6 mesos si no és una sèrie diària, ja que “sempre estàs una mica en precari, potser es pensen que tot és més fàcil, té una vessant fràgil i complicada, quan ets gran valores més no tenir inestabilitat”.

“Tinc assumit que com a la resta d’actors normalment no m’agafaran en els càstings i en molt pocs et diuen que si, ara ho porto millor entens que forma part d’això, quan moltes vegades t’han dit no esperes que hi hagi una altra ocasió i que ja t’apareixeran noves coses”.

​

A més, el reconeixement comporta altres reptes emocionals. Com els elogis que en segons quina quantitat l’actor els rebi, poden fer que un s'acomodi també tenen el seu costat negatiu, que cal saber gestionar. Les crítiques, per la seva banda, poden ser constructives o no. “Les que no ho són i no tenen arguments objectius acaben atacant la persona, fan mal. Tant les bones com les dolentes cal saber-les relativitzar.”