Des de petit, el Francesc Garrido sabia què volia ser actor, li agradava jugar a fer pel·lícules i això es va convertir en vocació, i en l’adolescència aquella vocació ja tenia nom: actor. Amb els anys la seva visió ha anat evolucionant i sent més realista, imaginava poder fer només teatre i alguna pel·lícula, però la realitat ha estat bastant diferent, ha fet pel·lícules i teatre, però també força sèries, segons la seva opinió la indústria de les arts escèniques, cada cop és més industrial i menys purament artística. Per a ell, la televisió no és art, sinó indústria. Les sèries diu, en són la prova més evident. El cinema, en canvi, hauria de mantenir-se com un reflex de la vida, lluny d’aquesta maquinària purament industrial.

​

La indústria actual és molt més gran que abans. Hi ha molt equip tècnic, i això ofereix més oportunitats laborals als actors, però alhora, hi ha més actors i actrius professionals competint que anys enrere. Amb aquest creixement s’ha incrementat també el glamur i les catifes vermelles, és part del negoci i de la promoció que acompanya la indústria.

Amb el temps, Garrido s’adona que la televisió és més efímera. Quan la gent el veu pel carrer, sovint el confon o no té clar qui és, la seva presència es difumina. En canvi, al teatre, el públic recorda més fàcilment l’actuació i l’experiència queda gravada a la memòria.

Al principi, tot el que envolta la televisió resulta divertit per tothom, és gratificant veure que la gent aprecia la seva feina. Però ha anat reconeixent que la situació és estranya, ja que no deixen de ser desconeguts i la pressió mediàtica és constant.

La gent tendeix a identificar-se amb els personatges i la feina que es veu a la pantalla, més que amb l’actor en si. Cada vegada que s’entrega davant d’una càmera o sobre un escenari, mostra una part d’ell mateix, del seu cos que s’expressa. “Penso deixar que la vida m'entravessi i expressar-me amb la calma del teatre amb el pes de la vida que m’ha passat per sobre”. 

​

A part d’aquesta popularitat, quan aquesta exposició publica com la del Francesc té una  mirada crítica d’algú també pot afectar i generar inseguretat, però ell explica que l’ofici de l’actor consisteix sobretot, a confiar en un mateix. Fer el que creu que ha de fer, formen part del joc i tothom n’està exposat, sobretot cal aprendre a construir-se sense que les crítiques condicionin, però no només les critiques sinó que també els elogis. Des del seu paré, creu que encara poden ser més perillosos que una mala crítica. En general, defensa que no li dona massa importància igual que els premis tampoc no transforma la vida, el que realment compta és si fa bé o no la seva feina.

El fet de tenir seguretat i estar ben construït mentalment que no sempre és fàcil, ajuda a acceptar millor la inestabilitat de l'ofici, els sous no han augmentat, tot és més car i amb només dos mesos d’assaig no n’hi ha prou. La precarietat fa el camí encara més difícil.

Tot i això, Garrido afirma que mai no l’ha afectat el “no”. Per a ell el no s’ha de poder acceptar amb tanta rapidesa com un si, no tenir un paper no canvia la vida. Lo que sucede se queda mejor”.