Maria Pau Pigem

La Maria Pau es va introduir en l’escena teatral de ben petita. Uns pares de la seva escola van començar un grup de teatre, i ella s’hi va unir, representar papers li resultava fàcil i ho veia com un joc fascinant. A més, a casa seva sempre hi havia una gran afició pel cinema, pensava i pensa que és una feina molt xula poder explicar històries que la gent els alimenti, els obri la consciència i aprenguin maneres de viure, tot i que  també considera que “has d’estar una mica boig per no saber que cobraràs demà”.

​

Sap perfectament que en aquest ofici “un dia estàs a dalt i l’altre a baix”. Per tal de prendre consciència, d’aquesta característica, utilitza molt el sentit comú i, amb els anys, ha anat aprenent a relativitzar allò que de més jove l’afectava. “Ara ja no ploro per un no”, diu: amb el temps “tens la pell més forta”. L’ofici t’ensenya en molts aspectes i t’ajuda a entendre que, per exemple, una sèrie un dia s’acabarà i deixaràs de rebre ingressos. Sortiran nous projectes, però l’economia no sempre és la mateixa i has d’intentar establir una economia personal. Al cap i a la fi, el sentit comú “que és el menys comú dels sentits” es converteix en una eina imprescindible per poder treballar a l’ofici i ser conscient en tot moment de què pot passar. “Jo sempre dic que la meva professió, és com la dels pagesos, jo planto, creixen les coses o arriba una calamarsada i s’ho carrega tot, o tinc una bona o mala collita, durant milions d’anys s’ha cobrat per el treballat”. 

​

Continuant amb aquesta precarietat, explica que no la relaciona amb la competitivitat. “Cada actor té una veu pròpia. Per molt que es parli de competitivitat, jo no la veig; jo comunico al món una cosa diferent dels altres.” Admet, però, que a vegades sense adonar-se’n ha caigut en la comparació, i per a ella és una pèrdua de temps. Subratlla que és molt diferent comparar-se per millorar i aprendre que fer-ho des de l’enveja. Considera que mantenir aquesta visió és clau perquè la professió no afecti negativament la salut mental.

Tot i això, sempre ha pogut treballar en la professió i viu la popularitat d’una manera molt relaxada. Mai l’ha sentit com una càrrega, tot i que reconeix que si surt a la televisió la popularitat es fa més evident, o, en canvi, si el projectes és a Madrid l’exposició és més gran, ja que en l'àmbit nacional és habitual que la gent s’aturi més perquè arriba a un públic més ampli. En canvi, quan ha participat en pel·lícules a l’estranger li ha estat més difícil que la reconeguessin. El que realment li fa il·lusió és que la identifiquin pel teatre o el cinema, pel fet que considera que aquests projectes requereixen un esforç molt més gran.

​

La teràpia, per a ella, considera que és una eina fonamental per als actors. “Es tracta d’autoconeixement: com més et coneixes, més recursos tens per viure bé i treballar millor.” Afirma que gràcies a aquesta eina l’ha ajudat en molts projectes, a saber on són els seus límits i a posar una barrera entre el personatge i l’actriu. A banda, considera que com a societat la teràpia és satisfactòria per a tothom, ja que individualment ens parlaríem millor, tenint en compte que molts dels problemes provenen de la comunicació.

​

​