L’Àurea Márquez, és una cara molt reconeguda i familiar per una gran part de Catalunya. A banda de veure-la diàriament a la sèrie diària de TV3, no ha parat de fer teatre en la majoria dels casos que ha pogut. Tal com ella explica, es va posar de manera indirecta en el món de l’actuació mai havia volgut ser actriu i voluntàriament no s'hi hagués apuntat, era una nena molt introvertida però amb un cert interès cultural, i per un seguit de casualitats va acabar pujant a davant d’un escenari i llavors “em va atrapar el verí del teatre”.

​

Pel que fa a la popularitat, Márquez és conscient que la poden aturar pel carrer, però ho viu amb normalitat. Després de tants anys a la pantalla, sap que l’espectador acaba agafant-li carinyo i que això forma part del seu ofici. Considera que ser reconeguda a nivell laboral és positiu, perquè es fa des del respecte i admiració. Tanmateix, també adverteix dels riscos: la popularitat pot inflar l’ego, alimentar la vanitat o fer que un actor s’identifiqui massa amb la seva feina. Recorda, que no deixa de ser una professió i que implica moltes emocions que cal saber gestionar per no confondre els límits entre la vida personal i la vida artística.

​

Les xarxes socials han canviat molt el panorama teatral. Les crítiques són més potents però sense arguments, i sense filtres. Això, inevitablement, pot afectar emocionalment. Una crítica ben feta “pot ajudar molt i pot fer obri els ulls amb coses que no veies, pot coure si està ben feta i pot ser una bona medicina, m’està obrint els ulls”. Per a ella, sortir a l’escenari amb aquesta vulnerabilitat és un repte constant, però també un motor de millora i un revulsiu.  Malgrat això, Márquez no defuig les parts més fosques o menys lluminoses dels seus personatges. Al contrari, les veu com un repte.​

També reivindica la feina invisible que hi ha darrere de cada interpretació. Sovint, l’espectador té la percepció que ser actor és fàcil, perquè a l’escenari tot sembla natural i espontani. Però, igual que passa amb una cuina d'un restaurant on no es veu el treball que hi ha al darrere, la interpretació requereix un esforç constant. On s’han de cuidar per estar sempre en forma. L’actor ha d’estar constantment entrenant-se. És, el que els permet créixer i guanyar confiança. Quan la trajectòria avança a poc a poc, “la maquinària” es desafina. 

​

L'EXIGÈNCIA I LA CONNEXIÓ EMOCIONAL 

​

En aquest mateix sentit, la intermitència de l’ofici és el que provoca la inestabilitat. No només és una qüestió econòmica, sinó també emocional, ja que implica treballar constantment amb equips de treball molt diferents, amb qui poden connectar més o menys. Això fa que la feina sigui molt intensa, però alhora inestable. Aquesta professió, a més, comporta un desgast emocional i psicològic molt intens. Quan es representa una història dramàtica o tràgica, “hi ha una part de tu que està segrestada per aquesta història”. Per això és essencial que el projecte tingui sentit: quan la feina connecta amb alguna cosa profunda, el desgast pot esdevenir fins i tot saludable. D’aquí la seva tria de participar en obres capaces de despertar consciència i posar el focus en llocs on normalment no s’hi posa.

Tot el que té de divertit o emocionat l’ofici també és el que dona aquesta inestabilitat. També cal entendre que un “no” en un lloc pot convertir-se en un “sí” en un altre. Allò que sembla que serà la gran oportunitat potser no ho és, i, en canvi, n’apareix una de nova en un escenari inesperat. És una lliçó de vida que, d’entrada, pot fer sentir exclòs o rebutjat. Fins i tot es pot ser molt bon actor i, tot i això, fer un mal càsting. Però cada projecte acaba construint una petita família.

​​

Tot i aquesta incertesa constant, per a l'Àurea Márquez, les millors coses de l’ofici són les persones. La interpretació li ha permès compartir coses molt intenses amb gent, establint uns lligams molt forts d’amor i carinyo, "quan actuem ens estem estimant i és molt bonic, es fa lligams de complicitat si juges a això, passes molts nervis a escena som germans de sang". Aquesta connexió, diu, només es pot construir quan s’obre les comportes a l’ànima i al cor deixant que l'altre entri, “no passa cada dia, però quan hi ha una connexió és un tresoret que queda guardadet”.