En Sergi Lopez, és un gran actor reconegut internacionalment i amb una trajectòria que l’ha portat de Catalunya a França. Tot i això, recorda amb una estima i innocència els seus inicis, concretament a Vilanova al cèrcol catòlic fent teatre amateur, ho veia com una idea molt llunyana poder dedicar-s’hi professionalment.  Aquell somni llunyà de pujar a l’escenari es va transformar en una carrera que l’ha portat a guanyar-se la vida amb la interpretació, quan es va començar a introduir en el món de l’espectacle feia de pallasso al carrer “el meu somni era guanyar-me la vida fent de pallasso,” reconeix que la seva vida professional li ha anat bé, però igualment viu amb una incertesa constant: “no sé què estaré fent d’aquí a un any”.

 

La diferència principal d’aquesta inestabilitat respecte a altres sectors és que, en aquest ofici, no hi ha ni un sou fix ni una titulació que garanteixi una certa estabilitat econòmica. Darrere d’un actor hi ha molta gent i ell és la punta de la llança, depèn de molts factors, però mai sap què se li presentarà en el futur, i si no té feina, “mentalment és un pal”, reconeix. Per evitar que aquesta incertesa l’afecti massa, sempre ha procurat generar els seus propis projectes teatrals en lloc d’esperar que el truquin. En canvi, a França la inestabilitat es viu molt diferent que aquí. Detalla que els actors tenen una protecció especial anomenada intermitència per quan no tenen feina. Ofereix una estabilitat econòmica per poder seguir formant-se, ja que el govern francès pensa que la cultura no és una despesa sinó una inversió: és educació i serveix. Entenen el teatre o el cinema com una eina no només de distracció, sinó que té un valor social i de cohesió social. Per tant, donen molta importància a la cultura i l’educació.

Tot i aquesta inseguretat, confessa que li agrada molt la seva feina, perquè cada experiència és diferent, mai fa dos personatges iguals i això li dona energia i vitalitat. Assajar, fer funcions, sentir els nervis, adaptar-se a les variables... tot forma part de la màgia de l’ofici.

​

L’opinió del públic i la popularitat

La crítica i l’exposició pública és també una part fràgil de la professió: sempre s’està exposat, tothom opina i sap que mai agradarà una interpretació o obra a tot el públic. Cada actuació és subjectiva i això inevitablement toca l’autoestima. Sobretot aquesta opinió augmenta si se surt per la tele, ja que implica viure més exposat. Amb l’ús de les xarxes socials s’ha accentuat més l’opinió negativa o més directa. Tot i això, en Sergi López explica que ell no viu els nervis com una angoixa real: “És un joc”, diu, recordant que la interpretació sempre té aquest component de ficció. “Tu no saps res del públic, t’ha d’importar poc el que et diguin i seguir la vocació.”

​

El Sergi subratlla la diferència entre la imatge pública i l’ofici: el que compta de veritat és actuar, estudiar, parlar amb directors i créixer com a artista, no pas la fama. Aquesta popularitat s’ha accentuat amb l’aparició d’actors a les xarxes socials, on exposen el que volen de la seva vida. Són ells, però un perfil que s’assembla a la seva persona i que és, al cap i a la fi, una imatge virtual i no tota la veritat. És fàcil confondre les coses i pensar que l’important és que el coneguin i no la feina. Moltes persones pensen que si un actor no surt a la televisió és perquè no té feina. En realitat, potser està treballant en una obra de teatre o espera l’estrena d’un projecte ja rodat. Quan no hi ha visibilitat immediata, aquesta percepció social pot afegir encara més pressió. La televisió dona popularitat, però popularitat i feina no són el mateix. “Pots tenir molta popularitat i, alhora, perdre la claredat i la lucidesa de l’ofici”, explica. Per aquesta raó no li agrada exposar-se molt a xarxes i prefereix lligar les seves aparicions públiques a la feina, com presentar una sèrie, promocionar una obra... En aquest sentit, és conscient que, si vol conservar la intimitat, l’ha de protegir.

 

Per aquesta raó, el fet d’haver de conviure amb la incertesa, la inestabilitat i l’exposició pública que comporta l’ofici, per ell “el que et salva més de la malaltia mental és conèixer gent, no trobar-se sol amb la frustració sinó poder-ho compartir”. Sempre ha d’estar preparat per rebre els “nos” d’un càsting, però mai ha de posar en dubte la seva capacitat i ganes de treballar: cal encaixar-ho com millor es pugui.