​​

La Margalida és mallorquina i se li va començar a despertar la seva vena interpretativa a Mallorca. Més endavant, es va traslladar a Barcelona i, motivada per l’entorn universitari, va decidir iniciar la seva carrera interpretativa, estudiant interpretació.

Al principi s’ho prenia com un joc, i li feia il·lusió poder dedicar-se a “això tan xulo”. Tanmateix, aviat va descobrir que ser actriu no és només jugar a l’escenari, implica també fer networking, estar sempre disponible perquè et puguin conèixer, elaborar un videobook, trobar una agència i dominar les xarxes socials. Tot plegat forma part d’una feina que va molt més enllà de la interpretació.

​

La professió de l’actriu conviu amb una nova realitat marcada per les xarxes socials: moltes produccions prioritzen perfils d’influenciadores guapes i famoses amb seguidors. Això genera una sensació de desplaçament entre aquelles actrius que s’hi han dedicat anys a formar-se.

D’altra banda, el procés de càsting es caracteritza per l’acumulació de “no”. Tanmateix, molts aprenen que aquest rebuig no s’ha d’interpretar com una qüestió personal, sinó com una qüestió d’encaix. Amb l’experiència, s’assumeix que és més habitual rebre un “no” que un “sí”, i que l’important és com s’encaixa el “sí” quan arriba.

​

Tot i això, les crítiques continuen sent difícils de gestionar. Quan es qüestiona una obra que s’ha interpretat, dirigit o codirigit, el cop és dur, especialment quan l’artista està convençut de la qualitat del seu treball. Amb el temps, però, es va aprenent que tota creació artística és subjectiva i que la recepció mai és homogènia.

En aquest sentit, “Els elogis no tenen l’impacte de les crítiques: reconforten, però duren menys i se’ls dona menys importància”, mentre que les crítiques deixen una empremta més profunda. Aquest desequilibri emocional és una mostra més de la fragilitat i la intensitat del sector interpretatiu.

A part, la inestabilitat també és econòmica, i és una de les causes principals que explica que, malgrat la seva activitat constant, la principal font d’ingressos de la Margalida no sigui la interpretació, sinó l’ensenyament.

És cert que es pot arribar a viure de la professió, però habitualment això implica estar involucrada en múltiples projectes alhora. D’altra banda, cal tenir en compte que no només es remunera la funció en si, sinó també els assajos i tota la feina prèvia que hi ha al darrere; tanmateix, en la pràctica, aquests assajos gairebé mai són pagats.

​

A més, el fet que les actrius hagin d’invertir diners propis, sense que ningú els compensi aquestes despeses, fa encara més difícil la sostenibilitat econòmica. Per aquest motiu, moltes opten per buscar feines que els permetin compatibilitzar la necessitat d’ingressos estables amb la vocació artística. Perquè això no passi, reivindica que s’haurien de donar més beques, que el sector estigués més regulat i dignificat i que hi hagués més facilitats burocràtiques.