Roger Casamajor

En Roger Casamajor ha tingut una trajectòria molt variada amb grans papers, ell mai es va esperar res de la professió igual que tampoc esperava poder dedicar-s'hi ho tenia com una afició, sabia que li agradava el teatre, però el que s’associa normalment a la interpretació diu: “no té res a veure amb les jornades de rodatge d’onze hores, o els assajos, és sacrificat. Hi ha moltes coses que desconeixes i a les quals te n'has d'anar adaptant”. Ell aquesta experiència la descriu senzillament, “Jo sempre penso que la professió m’ha escollit a mi, jo no he escollit ser actor”.

​

Així com, explica com les gales de premis no reflecteixen la realitat del sector, ja que sovint es ven una imatge plena de glamur i exposició pública que, en realitat, és “falsa”. Quan es treballa de veritat, la professió és tot el contrari: jornades dures i moments d’inseguretat econòmica. A més, els vestits que es llueixen solen ser prestats. Tot i això, aquesta exposició és necessària per mantenir-se present a la ment de les persones i dels professionals del sector.

​

Econòmicament, la inestabilitat i la falta de continuïtat, obliguen el Roger a ser precabut i saber gestionar amb cura la seva l’economia personal, per tenir-hi certa tranquil·litat. Aquesta situació també el porta a acceptar totes les feines que li proposen, ja que considera que tot el que sigui actuar forma part de la seva professió. “Les carreres es fan treballant no deixant de treballar”. En aquest ofici mai se sap quin salari tindran ni quan treballaran, a més, destacava que el més important és mantenir-se actiu i anar enllaçant projectes. D’altra banda, també és complicat no tenir feina, quan treballes et dediques a treballar, però és fotut si fas càstings i no t’agafen”. Per tant, no només és una qüestió de talent sino de sort i de conèixer gent de la professió, de tenir en compromís amb la feina i de molts anys de perseverança. Tenir un nom és bastant important, ja que si reben premis i reconeixement és més fàcil estar present a la ment dels directors de càsting, però sens dubte el que és complicat és mantenir-se.

​

Després d’aquesta llarga trajectòria, ha après que després de fer molts càstings no cal donar-los més importància de la que tenen. La frustració és més gran quan es fan molts càstings i no s’aconsegueix el paper, però cal acceptar-ho ràpidament. Explica que la seva feina es nodreix de la resposta del públic, i de la mateixa manera les crítiques, com les de teatre, també afecten. Per això, quan fa un projecte no llegeix les crítiques fins que l’acaba, ja que o bé poden influir positivament, fent-lo sentir segur, o negativament, fent-lo dubtar. “Quan fas alguna cosa, ja saps si està bé o malament; una crítica pot enfonsar-te, però una bona pot fer-te creure que estàs creant una obra magnífica”.