Aquestes paraules resumeixen per l’Anna Moliner l’essència d’una professió tan apassionant com inestable.

Tenia molt clar que volia ser actriu des de ben jove, però a casa seva ningú si dedicava i tenien els seus propis prejudicis sobre la professió (apunta ella: com tothom). Quan va començar a treballar arran de fer diverses obres de teatre musical, com per exemple Mar i Cel, comentava que li feia molta por quedar encasellada en un registre determinat. “Sempre idealitzes el fet de poder treballar-hi i des de molt petita vaig entendre que era una vocació molt clara, sempre tenia inseguretat i neguit de si seria possible dedicar-me”

​

L'apassiona la seva feina, “és una feina que mai pares d’aprendre, vas aprenent moltes coses que et donen experiència i ajuda a veure i valorar la veritat de l’ofici”. Per a ella, l’aprenentatge constant està íntimament lligat al procés creatiu “És fer coses que no sé fer, m’agrada posar-me reptes i qüestionar-me constantment”.

Entén que en aquesta professió cal confiar que, a poc a poc, les coses aniran arribant i que ha de ser fidel a la seva essència. És una feina en que treballa amb les emocions, el cos i l’ànima, relatava que cal conèixer-se bé i ser, fort i vulnerable. No es pot dependre del que diguin els altres per a ella és confiar en què a poc a poc les coses aniran arribant i ser molt fidel a la teva essència, malgrat les dificultats i la incertesa que formen part natural de l’ofici.

​

Tot i que no es considera una persona famosíssima, reconeix que la popularitat és molt relativa, depèn del projecte en que ha participat i de la seva difusió. En determinades zones, la reconeixen i l’aturen més sovint. La porta a reflexionar sobre com pot transformar aquesta popularitat, “has d’estar envoltat de gent que et recordi constantment qui ets sense perdre-ho de vista”.

​

Relatava que la seva autoestima i la de molts d’aquest ofici és fàcil que en determinats moments pengi d’un fil. Ella per treure-li ferro als comentaris negatius com les critiques pensa que és essencial tenir confiança en una mateixa i saber qui és, ja que és molt fàcil que una mala crítica l’afecti i si sobretot s’exposa completament, implica posar en risc tot. Per això, remarca la importància de conèixer bé el seu lloc i la seva identitat.

Ha après a estar preparada perquè aquestes opinions no l’afectin massa. Hi ha etapes en què prefereix no llegir crítiques o distanciar-se’n. Si són positives, les rep amb gratitud, però sense deixar que defineixin la seva autopercepció. “L’important és confiar en tu i en el que has fet”.

​

Quan prèviament s’ha esmentat que la feina és inestable, no només parlava emocionalment sinó que també  econòmicament, ella ha acceptat de manera positiva aquesta incertesa “és estar viu”. Ho percep com una característica pròpia de l’ofici. Per dedicar-se a aquesta professió, cal saber conviure amb la incertesa. “Per mi, la comoditat o la seguretat no casen amb ser artista”. Cal aprendre a gestionar i estimar el risc.